(Català-Catalán) Víctimes i Victimaris

ORIGINAL LANGUAGES, 2 Mar 2015

David Álvarez – Carta de la Pau dirigida a l’ONU

El cessament del conflicte, que no és precisament la pau, obliga a reconèixer les conseqüències de la violència. Mai la violència és escèptica, genera víctimes i constitueix victimaris. La pau es construeix -entre altres diversos elements- assumint la totalitat de les conseqüències i responsabilitats que va produir el conflicte, ja que es tracta d’un fet present i no un esdeveniment deslligat de l’acció de la generació present. Quan la Carta de la Pau afirma, amb tota la raó, que no som responsables d’allò que va passar en el passat, i específicament amb el passat que no involucra els actors existents, convida a una reconciliació amb els fets ocorreguts, sense negar els greuges, però no convertint-los en armes presents contra homes i dones aliens a aquests fets. Però quan el conflicte és actual i es busca la pau, no és possible negar el dolor de les víctimes i els seus familiars, i la responsabilitat dels que van exercir la violència contra els seus pròxims, sense importar motius polítics, socials o ideològics.

La guerra -diguem pel seu nom- no és un fet adjunt a altres d’una possible quotidianitat regular, d’una moralitat humanament acceptable. Levinas ho afirma amb lucidesa a l’indicar que “L’estat de guerra suspèn la moral; despulla a les institucions i obligacions eternes de la seva eternitat i, per  tant, anul·la, en el provisori, els imperatius incondicionals. Projecta la seva ombra a compte sobre els actes dels homes. La guerra no se situa només com la més gran entre les proves que viu la moral. La converteix en irrisòria “. Per tant, acabar amb la guerra, en si mateix, sense pretendre construir la pau, ja és un fet titànic, no només en les cròniques d’un poble, sinó en la substancialitat mateixa dels individus i el seu ésser social. Però la pau demanda molt més que el cessament dels trets. La guerra, tal com he indicat a l’inici, constitueix a uns en víctimes i altres en victimaris, els quals en tant quals, segueixen referits al fet de la violència i mereixen ser redimits d’aquesta condició, si aspirem a la pau.

La violència “no consisteix tant a ferir i aniquilar com a interrompre la continuïtat de les persones, en fer-ocupar papers en els quals ja no es troben, en fer-trair, no solament compromisos, si no la seva pròpia substància; en l’obligació de dur a terme actes que destruiran tota possibilitat d’acte. Com en la guerra moderna, en tota guerra les armes es tornen contra qui les posseeix. És impossible allunyar de l’ordre que ella instaura. “Una victòria militar o la seva emmascarament en conflicte polític, és una prolongació de la violència mateixa i la impossibilitat de la pau. “La pau dels imperis sortits de la guerra es fonamenta en la guerra. No retorna als éssers alienats seva identitat perduda. Per a això és necessària una relació original i originària amb l’ésser. “El cessament de la violència, en el sentit més honest, i no com a farsa, és un pas que ha de commoure tot l’ordre social i la vida dels individus, ja que ha de redefinir a tots els involucrats i obliga a crear noves estructures perquè la pau floreixi.

Com canvien víctimes, victimaris i la societat camí de la pau?

Tota víctima, independentment de si va participar directament en el conflicte o va rebre el seu dany aliè a la participació, mereix ser reconegut i en la mesura del possible compensada pel dany rebut. Víctima és tot el que va morir i va ser ferit, desplaçat, violat, aterrit, perseguit o econòmicament malmès a causa del conflicte. No hi ha víctimes més destacades que altres, i ni tan sols l’acció de l’Estat es legitima si va danyar a altres. Entorn de la víctima comença la pau veritable, en el present i cap al passat. Són les víctimes i la seva efectiva redempció personal i social el millor calibrador del desenvolupament de la pau i l’extinció de tot efecte pervers de la guerra. Oblidar-nos de les víctimes és un acte de tanta violència com l’acció que els va convertir i una prologació de la guerra, encara que no se sentin els trets.

Tot victimari, en la mesura de les possibilitats reals, ha de ser identificat, convidat a demanar perdó pel dany infligit i purgar la pena que l’ordre legal l’imposa. Judicis justos i raonables són demandats en recerca de la pau. Molts conflictes van ser tancats amb impunitats que segueixen gravitant sobre les societats que el van patir, és una continuació de la violència en el temps. Lamentablement els que tenen més poder busquen en acords de cessament de la violència la impunitat com a mecanisme de negociació. El victimari penedit i penalitzat per la seva ofensa és necessari perquè la pau pugui sembrar-se a la societat.

La pau no és el cessament del conflicte, sinó la construcció d’un model social on la solidaritat i el reconeixement de la igualtat existencial no generi més víctimes i victimaris, però aquesta pau no és possible construir si no es reconeix adequadament als que van patir la violència i els que la van exercir contra els seus semblants. És precisament aquest fet de reconeixement que invalida les accions violentes anteriors i s’extirpa la seva possible repetició en el temps. Participant en aquest procés de reconeixement la societat en el seu conjunt.

Pau i democràcia

La pau per tant és un fet democràtic, que va més enllà dels grups i actors, fins i tot que l’Estat, en la violència patida. Organitzat en grups i expressant-se de manera directa, tota la societat ha de validar els processos del cessament de la violència i marcar les pautes per a la reconciliació. Si la violència va ser un fet que va afectar a la societat, el seu cessament ha de ser socialment validat i únicament d’aquesta forma és possible poder construir la pau. Democràcia i pau estan indissolublement lligats, ja que la veritable democràcia és l’experiència de la pau políticament parlant. No és possible la pau ense una autèntica democràcia.

La violència és l’expressió directa de la manca de democràcia i l’ús de la força per imposar projectes polítics o ideològics sense el consentiment de la societat en el seu conjunt. Procurar la pau és el reconeixement que tota la societat és dipositària de la voluntat per canalitzar propostes determinades en l’ordre polític, social o econòmic, sempre reconeixent la dignitat de tot ésser humà. El llegat històric que arrosseguem en la majoria de les nostres societats, on la violència de grups o de l’Estat han imposat la seva voluntat és el símptoma inequívoc de l’absència de la democràcia i la negació que la societat és l’única sobirana. Per tant la democràcia és el camí de la pau, des del cessament de la violència, passant pel reconeixement de les víctimes i victimaris, fins a la construcció de noves estructures -així ho reconeix la Carta de la Pau- que impedeixin l’ús de la violència com a mecanisme de control social.

La democràcia no és únicament un fet polític, és a més una estructura econòmica que garanteixi l’equitat per a tots i un ordenament social que promogui la dignitat de tota persona, sense importar les seves condicions particulars. Des de la autèntica democràcia es construeix la pau com a forma de vida plena per a tots els habitants d’una societat. No hi ha felicitat personal, sense la realització de la democràcia en l’ordre social.

Un altre factor clau de la pau és l’educació, d’extensió universal, per forjar en cada individu les capacitats que li permetin aportar a la societat i rebre el fruit del seu treball, i a més conrear la tolerància i sentit de sociabilitat ciutadana, el que molts autors anomenen la “amistat ciutadana”. És aquest sentit amical cap a tots els seus semblants el que forjarà noves generacions disposades a conservar i ampliar la democràcia i participar activament en la solució dels conflictes que puguin sorgir. Educar per a la productivitat i per a la ciutadania són dos aspectes integrats en tot model educatiu que realment busqui construir la pau en qualsevol societat.

Una aposta pel diàleg

Finalment voldria destacar un aspecte complementari a tot l’exposat i és la capacitació per al diàleg, que està a la base del model educatiu proposat i que ha de transcendir a tot model democràtic. Dialogar no és una cosa genètica, és una competència que s’ensenya i es socialitza en el procés vital de tota persona. Des de la llar fins a l’Estat, els processos de diàleg han de ser els mecanismes que hi hagi les relacions entre tots els éssers humans. Un diàleg en què ens reconeixem iguals i amb dret a expressar les nostres idees i propostes, alhora que som capaços d’escoltar i entendre les idees i propostes dels altres. Diàleg que s’extirpa tot acte de violència perquè no es busca imposar, si no proposar, no es procura obligar, si no convèncer. Diàleg amb l’altre -i segueixo el rumb de Levinas- perquè no hi ha possibilitat de fundar un nou ordre que superi l’ordre de la guerra, si no és en relació a l’alteritat. De la mateixa manera que la guerra sorgeix per aniquilar l’altre pel que fa altre, la pau sorgeix quan ens obrim a l’altre, en la seva radical alteritat i contrari a Caín, ens convertim en cuidadors de l’altre, especialment d’aquells més vulnerables en la societat.

___________________________

Article de David Álvarez, degà de la Facultat de Ciències i Humanitats de la Pontificia Universidad Católica Madre y Maestra (PUCMM) de Santo Domingo, a República Dominicana.

Go to Original – cartadelapaz.org

Share this article:


DISCLAIMER: The statements, views and opinions expressed in pieces republished here are solely those of the authors and do not necessarily represent those of TMS. In accordance with title 17 U.S.C. section 107, this material is distributed without profit to those who have expressed a prior interest in receiving the included information for research and educational purposes. TMS has no affiliation whatsoever with the originator of this article nor is TMS endorsed or sponsored by the originator. “GO TO ORIGINAL” links are provided as a convenience to our readers and allow for verification of authenticity. However, as originating pages are often updated by their originating host sites, the versions posted may not match the versions our readers view when clicking the “GO TO ORIGINAL” links. This site contains copyrighted material the use of which has not always been specifically authorized by the copyright owner. We are making such material available in our efforts to advance understanding of environmental, political, human rights, economic, democracy, scientific, and social justice issues, etc. We believe this constitutes a ‘fair use’ of any such copyrighted material as provided for in section 107 of the US Copyright Law. In accordance with Title 17 U.S.C. Section 107, the material on this site is distributed without profit to those who have expressed a prior interest in receiving the included information for research and educational purposes. For more information go to: http://www.law.cornell.edu/uscode/17/107.shtml. If you wish to use copyrighted material from this site for purposes of your own that go beyond ‘fair use’, you must obtain permission from the copyright owner.

Comments are closed.